LA CRISI DELS GRANS PARADIGMES I L’ESMICOLAMENT DE L’HISTÒRIA
Jason Donovan
Amb Droysen i Ranke, a finals del segle XIX, sobretot amb el segon, arriba l’historicisme (alemany). Apareix una nova idea per a la història, una nova formula, la consideració de tenir-la en compte com a disciplina. En definitiva, veu la història com una ciència. Però, cal un mètode per a buscar, per a desxifrar la història, per explicar allò que va succeir realment. Per a Leopold Ranke,ha de ser, un mètode molt teòric i rígid (ell com a persona o ideologia, era molt conservador), basat primordialment, amb l’experiència empírica, adquirida a partir de l’observació i l’ anàlisis crític o hermenèutic dels documents, desembocant en un sistema inductiu: on amb l’observació d’una sèrie de casos i crear teories a partir de la relació entre ells i arribar a la base del coneixement. Crear unes Teories Universals.
A principis del segle XX, comença a posar-se en dubte el mètode dels historicistes alemanys i de certs positivistes francesos (Langlois, Seignobos). Fins hi tot, alguns pensadors, com Carl Popper, titllen a tots ells d’ “inductivistes ingenus”, criticant, el que pensen que és un mètode que crea un món molt determinat a la història, la fa estàtica, i a part només s’ocupa dels “grans fets històrics” o personatges.
“Fer història consisteix en construir hipòtesis suficientment operatives per explicar el passat”
Partint de la premissa de que una certesa absoluta i matemàtica, no es té de l’estudi de la història, Popper, rebat la manera inductivista, amb una nova proposta d’anàlisis. El mètode conegut com a hipotèticodeductiu, a partir del que s’ha anomenat “teoria de la falsació”. Vàries hipòtesis es presenten davant a una teoria paradigmàtica, a partir d’aquí, s’aniran validant successivament en base a la teoria preexistent i, així buscar l’error o un cas que la pugui rebatre i poder canviar el paradigme. Han de ser hipòtesis efectives, amb fonament, suficientment operatives (amb certa coherència orgànica respecte la teoria inicial), per a explicar el passat, amb la màxima diligència possible. Però quin passat? Els grans paradigmes universals s’estaven ensorrant ( la metàfora dels fills del capità Grant, perdia consistència). Uns i altres ,Annals, marxisme, debatien sobre quin és el subjecte històric,i a partir de quin mètode l’arribarem a conèixer. En resum, els grans paradigmes cientificoteorics, immutables, incorruptes i irrefutables, s’estaven trencant, desembocant en una forta crisi, a mitjans dels anys quaranta del segle passat.
La idea de” cientificitat” historiogràfica o més aviat quin mètode seguir o no, es va posant en dubte al llarg del segle XX, de la mà de certs teòrics, i escoles. La història és una disciplina com a tal? Quin o quins són els subjectes de la història. I els objectes?. Com veiem, Chartier, busca ciència en la historiografia i poder explicar els fets, a través de lleis universals o teories científiques. Acceptant allò científic com allò “veritable”. El que per a ell és capaç d’ explicar Història.
Però, és a la dècada dels seixanta i setanta, quan hi ha els debats més exhaustius sobre els pilars fonamentals de l’ anàlisis o estudi historiogràfic, esmicolant-se i prenent diverses direccions, tan teòriques com pràctiques. D’ on apareixeran la novelle histoire, els postmodernistes i la idea del “Gir lingüístic,” posant a judici, l’existència d’una realitat objectiva independent o deslligada de les seves representacions a priori. La idea primordial difosa en el gir en qüestió, seria que el que el llenguatge, és el creador de la realitat sociocultural. Focault, aborda sobre el fet de que tot coneixement es regeix dins uns contexts històrics molt concrets i determinats, que obliguen a buscar nous subjectes i nous objectes, dins el camp historiogràfic. A més, com diuen, els postmodernistes, “allò específic d’aquesta historiografia és la narració d’històries verídiques” . Recalquen que el passat no es pot conèixer objectivament , no es pot reproduir la realitat, sinó que només es podria representar mitjançant el llenguatge, i convertir el paper del narrador com a fonamental, fent dels documents històrics.
Així doncs, la discussió historiogràfica aportaria que la originalitat de la història, és que no disposa d’un mètode (científic o no ), que li permeti aconseguir, complir, amb en coneixement totalment “imparcial” o “veritable” del passat . Però com diu Pedro Ruiz Torres,” nada nos impide reconocer que hemos sido capaces de utilizarlas( les ciències naturals, socials) para saber más cosas “verdaderas” del mundo”.
Ens trobem, doncs, davant una Història que canvia amb les preocupacions de cada nova generació, sexe, nació, o classe social. On el pensament de la totalitat, de la història total, ha sigut desmuntat en diverses peces, prenent diverses i variades direccions, ampliant relacions interdisciplinàries amb altres ciències o camps d’estudi , en certs casos( sociologia, antropologia, estadística), tancant-ne d’altres.
S’ha posat en dubte, fins i tot, la manera d’expressar els coneixements, la forma (retorn a la narració). En definitiva, durant l’últim quart del segle vint, presenciem un esmicolament de la historiografia, i en conseqüència del mètode i el llenguatge històric. Com diu un dels fragments, ja no és tant important saber la realitat o “veritat total” històrica, com si conèixer la pròpies i particulars realitats del món, i justificar-les.
Jason Donovan
Amb Droysen i Ranke, a finals del segle XIX, sobretot amb el segon, arriba l’historicisme (alemany). Apareix una nova idea per a la història, una nova formula, la consideració de tenir-la en compte com a disciplina. En definitiva, veu la història com una ciència. Però, cal un mètode per a buscar, per a desxifrar la història, per explicar allò que va succeir realment. Per a Leopold Ranke,ha de ser, un mètode molt teòric i rígid (ell com a persona o ideologia, era molt conservador), basat primordialment, amb l’experiència empírica, adquirida a partir de l’observació i l’ anàlisis crític o hermenèutic dels documents, desembocant en un sistema inductiu: on amb l’observació d’una sèrie de casos i crear teories a partir de la relació entre ells i arribar a la base del coneixement. Crear unes Teories Universals.
A principis del segle XX, comença a posar-se en dubte el mètode dels historicistes alemanys i de certs positivistes francesos (Langlois, Seignobos). Fins hi tot, alguns pensadors, com Carl Popper, titllen a tots ells d’ “inductivistes ingenus”, criticant, el que pensen que és un mètode que crea un món molt determinat a la història, la fa estàtica, i a part només s’ocupa dels “grans fets històrics” o personatges.
“Fer història consisteix en construir hipòtesis suficientment operatives per explicar el passat”
Partint de la premissa de que una certesa absoluta i matemàtica, no es té de l’estudi de la història, Popper, rebat la manera inductivista, amb una nova proposta d’anàlisis. El mètode conegut com a hipotèticodeductiu, a partir del que s’ha anomenat “teoria de la falsació”. Vàries hipòtesis es presenten davant a una teoria paradigmàtica, a partir d’aquí, s’aniran validant successivament en base a la teoria preexistent i, així buscar l’error o un cas que la pugui rebatre i poder canviar el paradigme. Han de ser hipòtesis efectives, amb fonament, suficientment operatives (amb certa coherència orgànica respecte la teoria inicial), per a explicar el passat, amb la màxima diligència possible. Però quin passat? Els grans paradigmes universals s’estaven ensorrant ( la metàfora dels fills del capità Grant, perdia consistència). Uns i altres ,Annals, marxisme, debatien sobre quin és el subjecte històric,i a partir de quin mètode l’arribarem a conèixer. En resum, els grans paradigmes cientificoteorics, immutables, incorruptes i irrefutables, s’estaven trencant, desembocant en una forta crisi, a mitjans dels anys quaranta del segle passat.
La idea de” cientificitat” historiogràfica o més aviat quin mètode seguir o no, es va posant en dubte al llarg del segle XX, de la mà de certs teòrics, i escoles. La història és una disciplina com a tal? Quin o quins són els subjectes de la història. I els objectes?. Com veiem, Chartier, busca ciència en la historiografia i poder explicar els fets, a través de lleis universals o teories científiques. Acceptant allò científic com allò “veritable”. El que per a ell és capaç d’ explicar Història.
Però, és a la dècada dels seixanta i setanta, quan hi ha els debats més exhaustius sobre els pilars fonamentals de l’ anàlisis o estudi historiogràfic, esmicolant-se i prenent diverses direccions, tan teòriques com pràctiques. D’ on apareixeran la novelle histoire, els postmodernistes i la idea del “Gir lingüístic,” posant a judici, l’existència d’una realitat objectiva independent o deslligada de les seves representacions a priori. La idea primordial difosa en el gir en qüestió, seria que el que el llenguatge, és el creador de la realitat sociocultural. Focault, aborda sobre el fet de que tot coneixement es regeix dins uns contexts històrics molt concrets i determinats, que obliguen a buscar nous subjectes i nous objectes, dins el camp historiogràfic. A més, com diuen, els postmodernistes, “allò específic d’aquesta historiografia és la narració d’històries verídiques” . Recalquen que el passat no es pot conèixer objectivament , no es pot reproduir la realitat, sinó que només es podria representar mitjançant el llenguatge, i convertir el paper del narrador com a fonamental, fent dels documents històrics.
Així doncs, la discussió historiogràfica aportaria que la originalitat de la història, és que no disposa d’un mètode (científic o no ), que li permeti aconseguir, complir, amb en coneixement totalment “imparcial” o “veritable” del passat . Però com diu Pedro Ruiz Torres,” nada nos impide reconocer que hemos sido capaces de utilizarlas( les ciències naturals, socials) para saber más cosas “verdaderas” del mundo”.
Ens trobem, doncs, davant una Història que canvia amb les preocupacions de cada nova generació, sexe, nació, o classe social. On el pensament de la totalitat, de la història total, ha sigut desmuntat en diverses peces, prenent diverses i variades direccions, ampliant relacions interdisciplinàries amb altres ciències o camps d’estudi , en certs casos( sociologia, antropologia, estadística), tancant-ne d’altres.
S’ha posat en dubte, fins i tot, la manera d’expressar els coneixements, la forma (retorn a la narració). En definitiva, durant l’últim quart del segle vint, presenciem un esmicolament de la historiografia, i en conseqüència del mètode i el llenguatge històric. Com diu un dels fragments, ja no és tant important saber la realitat o “veritat total” històrica, com si conèixer la pròpies i particulars realitats del món, i justificar-les.
